El papa Martí IV, com a conseqüència dels fets sicilians, va privar al rei Pere II d'Aragó dels seus regnes i va investir Carles I de Valois, segon fill del rei Felip III de França amb la corona d’Aragó, la de València i el comtat de Barcelona el 23 d’agost de 1283.
Felip l’ardit concentrà un exèrcit a Narbona per dirigir-se cap a Barcelona. El rei Pere va establir la defensa de la croada al Pirineu, ja que el seu germà, Jaume II rei de Mallorques, s’havia alineat amb el monarca francès. Per evitar un enfrontament a camp obert, clarament avantatjós per la cavalleria croada, va disposar les tropes al coll de Panissars, l’entrada natural de l’Albera; Dalmau de Rocabertí cobria el coll del Pertús i el comte d’Empúries el coll de Banyuls i de Massana.
“E com foren tots aplegats, lo senyor rey ordona, quel compte Dampuries ab les sues gents guardas lo coll de Banyuls e el coll de la Maçana. Si quel compte Dampuries mes la host de Castallo al coll de Banyuls, e dels altres mes al coll de la Maçana. […]E daltra part mes al Pertus aguardar lo vescompte de Rocaberti”
Al mes de juny, l’estol francès ja fondejava la badia de Roses i les tropes van aconseguir passar pel coll de Massana ja que el comte d’Empúries i la major part de la cavalleria i els bons homes de Castelló, no es trobaven al coll de Banyuls ja que havia baixat a Castelló per endreçar la defensa del comtat. Mentre les tropes franceses es reuien a Sant Quirze, les forces catalanes es van concentrar a la vila de Peralada.
El rei francès va dirigir-se cap al pla de Peralada passant per “Gariguela, la Garigua, Valguarnera i Puyamilot”. Les tropes franceses reunien, segons Ramon Muntaner, més de vint-mil cavallers, entre els reials i els de l’esglèsia, i més de dos-cents mil peons:
“que mes de XX milia caualls armats que hi hauia a sou del rey de França e de la sgleya, e mes de CC milia homens de peu hi hauia”.
L’estol francés, va pendre la vila de Roses i va descarregar les provisions. El rei Pere cridà al comte d’Empúries i d’altres barons per defensar les barreres de la vila de Peralada i per defensar la reraguarda de l’Infant Alfons, que pretenia atacar el campament. La porta de Peralada, “la pus forta porta qui el mon sia”, resistí durant sis dies i fou testimoni del intents fallits d’entrada. Els comtes i barons van recomanar al rei d’Aragó que ell i l’Infant marxessin de Peralada, així com que eI comte d’Empúries i el vescomte de Rocabertí anessin a enfortir els castells per desgastar a l’enemic. A en Ramon Folch, vescomte de Cardona se'l va enviar a defensar Girona mentre que el comte de Pallars i Guillem d’Anglesola es quadarien a defensar Peralada.
Després de celebrar consell general a Peralada, el rei marxà amb cinc mil almogàvers, i en deixà mil a la vila. Els almogàvers del rei, estaven descontents perquè els que es quedaren a defensar la vila, podrien obtenir les riqueses derivades del combat amb els francesos. Per aquesta enveja, quan el rei i l’Infant ja foren fora de Peralada, van calar foc a més de cent llocs de la vila i van aprofitar per saquejar les cases.
Els prohoms de Castelló, es dirigiren al comte per demanar que digués al rei que no deixés que els almogàvers entressin a Castelló per por a que fessin el mateix que a Peralada. També li van demanar que li digués que seguirien les seves ordres: que si els manava de deixar Castelló, la deixarien i que ells mateixos li calarien foc: que no permetrien que els saquegessin com van fer a Peralada. El comte els donà la paraula de parlar a favor d’ells i demanà que vint prohoms l’acompanyessin. Van cavalcar fins a trobar al rei, que era prop de Castelló, i li van comunicar al rei la situació de la vila. El comte li digué al rei que faria el que li manés, que fins i tot cremaria ell mateix la vila si ell li ho manés. El rei els respongué que els fets de Peralada l’han colpit molt, que en temps de guerra no es podia anar en contra dels que ho havien fet, però que no volia en cap cas que Castelló tingués el mateix destí. El fet de que Peralada hagi caigut, deixava l’estructura defensiva del comtat i de les viles molt malmesa. La defensa de Castelló de les tropes rei de França estava molt complicada. El rei donà consentiment de que si els prohoms decidien lliurar Castelló al rei francès, ho fessin. El comte manà als prohoms tornar al a vila i explicar el que el rei els havia dit.
El rei, el comte i l’Infant se’n anaren en direcció a Girona, i els prohoms de Castelló van ajustar un consell general i van acordar demanar a l’abat de Roses i de Sant Pere de mediar entre ells i el rei de França i el cardenal. La situació francesa era una mica delicada, ja que ja feia tres mesos de l’última paga dels soldats i encara no havien pres cap ciutat ni “per grat, ne per força”. El rei acceptà les demandes dels prohoms de Castelló i els va donar deu pendons reials per penjar a les portes i pels murs en senyal de seguretat. El rei fou tan agraït, que esl va dir que si la corada no tingués èxit, la vila de Castelló no li hauria de deure cap lleialtat, i que podia actuar lliurement.
El rei de França, es dirigí cap a la ciutat de Girona per posar-hi setge. La mort del monarca francès per la pesta, molt extesa entre els soldats francesos, i el desgast militar van obligar a les tropes franceses abatre's en retirada cap al coll de Panissars.
Les tropes franceses es van concentrar a Castelló d’Empúries per retirar-se plegats, i l’exèrcit català va aprofitar per avançar-los i es va col·locar al coll de Panissars. El rei d’Aragó va prometre pas al rei francès i la seva família, però no es va poder garantir el pas a la tropa, que va ser víctima de l’acarnissament dels catalans: van atacar la reraguarda i per l’avantguarda, Guillem de Montcada i els seus almogàvers van massacrar als fugitius. La tropa de Roger de Llúria, que havia desembarcat a Roses després de la batalla naval de Les Formigues, van atacar la columna francesa.
Quan el rei franc fou passat, el rei d’Aragó es dirigí a Peralada i va endreçar i adobar la vila, fent tornar a tothom i cedint-los molts dons i gràcies. Va anar a Roses i va manar a l’almirall que retés Roses al comte d’Empúries, amb tota la vianda i queviures que hi havia.
cites extretes de la Crònica de Ramon Muntaner, cap. CXXI-CXL. text original aquí
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada